L’any 1983, amb els inicis de TV3, la llengua catalana guanyava presència pública de manera substancial i assolia un dels avenços més importants de la seva història recent.
A partir d’aquell moment, tant la producció pròpia com el doblatge van exercir una important funció pedagògica –a nivell fonètic i normatiu en general– que avui, en un context més global que el de fa 30 anys, té més sentit que mai. L’èxit d’algunes sèries emeses per TV3 durant aquest temps ha servit per apropar el català a molts sectors que no el tenien com a primera llengua.
Malgrat això, algunes veus han qüestionat el paper que ha de desenvolupar en un futur el doblatge en català en base a una disjuntiva fal·laç, consistent a fer creure que cal escollir en quina única versió arribarà l’oferta audiovisual a Catalunya: o bé doblada, o bé subtitulada.
Contràriament a aquest escenari, el creixement exponencial dels continguts audiovisuals dels últims anys ha vingut acompanyat de versions tant doblades com subtitulades en multitud de llengües, i, en el cas de Catalunya, sobretot doblades al castellà.
Un cop s’ha evidenciat que els proveïdors de continguts opten per oferir els seus productes tant doblats com subtitulats, el debat a Catalunya sobre doblatge o subtitulació acaba sent, en realitat, un debat únicament sobre la continuïtat del doblatge en català. El doblatge en castellà no està qüestionat en cap cas.
Per aquestes i d’altres raons, en una iniciativa coordinada per l’AADPC, més de setanta personalitats dels àmbits de la cultura, la llengua i la comunicació han impulsat un manifest en suport al doblatge en català, que reclama que es situï el català al nivell de les llengües fortes del seu entorn en l’àmbit audiovisual, i que es posi tota la determinació política per posar fi, de manera efectiva, a l’enorme desequilibri que pateix la llengua en un àmbit de consum massiu com aquest.